MI PEQUEÑO SAHARAUI

Esperábamos ansiosos que la Organización nos llamara para indicarnos cuándo llegaba. Por fin, el 2 de julio, fuimos a recogerlo. “Te llevas al más pequeño de la expedición” me dijo la coordinadora. Y era cierto en todos los sentidos, pues tiene 6 años y mi hija de 5 le saca una cabeza.

Estaba exhausto después de un viaje de tres días en autocar y al llegar a casa rompió a llorar. Decidimos telefonear a sus padres, quienes le dieron ánimos y se tranquilizó, poco después se durmió en los brazos de mi marido -parecía encontrarse más cómodo con un hombre.

Los primeros días de adaptación fueron un poco angustiosos, pues el niño se veía triste y su absoluto desconocimiento del idioma le impedía comunicarse. De vez en cuando lloraba y se mostraba distante. La comida así como el agua lo aceptaba con recelo, sin entender muy bien si aquel “enorme” plato era todo para él. Incluso pretendía darle a mi marido el trozo importante de carne y roer él los huesos. El agua la bebía a sorbitos, reservándose el vaso.

Pero tras la primera semana todo cambió. El niño está ahora feliz e integrado. Disfruta en el agua y la encanta ir en bicicleta. Sigue a mi hija a todas partes, juega con los niños de mis amigos y observa los escaparates decidiendo qué puede pedir -se encuentra cómodo en nuestra sociedad consumista, que al principio er absolutamente incomprensible para él.

Ayer fuimos a hacerle la revisión médica. El médico nos dijo que era el saharaui en mejor forma física que había visto, y ciertamente corre como un galgo!, aunque ha perdido el 50% de la visión debido a la fuerte luz del sol y su reflejo en la arena.

Respecto a nosotros, el niño ocupa cada día más un lugar preferente en nuestras vidas. El deseo inicial de ayudarle se complementa con la fuerte estima que sentimos por él. Sabemos que tiene una familia esperándole en su campamento, que es lo principal, pero tememos el día en que se vaya por el gran vacío que nos dejará. Por suerte, el programa nos permitirá disfrutar de él en los próximos cinco años.

Sonia Mateos

Projecte: Vacances en pau

El 20 de juliol es celebra el Dia de l’Amic en alguns països com l’Argentina i l’Uruguay.

Aprofitem per felicitar a aquells que celebren a diari l’amistat, independientement del seu pais d’origen o residència. 

Per celebrar-ho, podeu recollir a la Biblioteca uns punts de llibre que hem preparat gràcies a la col·laboració de Martha Aurenti, amb unes frases que creiem que són molt tendres, com per exempe:

“Amigo es quien toca el corazón aunque esté al otro lado del mundo.” (Gabriel García Márquez)

Una altra forma de celebrar-ho és convidant-vos a subscriure-us al nostre bloc per tal de llegir còmodament els nous posts i convidant-vos també a agregar-nos al llistat d’enllaços del vostre bloc o web.

Aquí teniu ja el text que del fulletó:

Vente a Alemania, Pepe 

Aquesta pel·lícula narra com vivien els espanyols que emigraven a Europa per poder treballar i viure. És una comèdia amb unes pinzellades dramàtiques, fet que ens permet trobar l’equilibri per poder somriure quan la situació es torna tensa, una bona combinació amb un drama real de fons.

Ens trobem a la dècada dels anys setanta, període en què el tardofranquisme recull el conflicte entre la societat tradicional i la modernitat. L’adaptació és imprescindible. Per això en el film podrem veure els enfrontaments entre la vida tradicional d’un poblet dels Monegres (a l’Aragó), on dominen els valors del règim, i una ciutat del nord d’Europa, moderna i industrialitzada.

En aquest període, l’emigració va ser necessària per motius econòmics, així com per a l’adaptació de l’economia mundial. El règim va utilitzar el cinema, i, concretament, Vente a Alemania, Pepe, com a mitjà de propaganda per afavorir l’emigració a Alemanya. No podem oblidar els beneficis que va aportar a l’economia espanyola: la reducció de les altes taxes de l’atur i l’entrada de divises. Un exemple: la parella que vol construir una benzinera al seu poble. L’únic somni permès pel franquisme era la prosperitat econòmica.

La pel·lícula és un reflex de la imatge que es tenia d’Alemanya a l’Espanya del moment: un país per emigrar-hi, fer-hi diners i passar-s’ho bé. Són unes expectatives que no es compleixen i el somni no quedarà acomplert. Aquest fet provocarà conflictes entre la visió que els emigrants tenen de la societat d’acollida abans d’emprendre l’odissea, i la realitat que els espera. Aquesta visió distorsionada és afavorida pels que retornen i expliquen les suposades meravelles del món d’on vénen per amagar les misèries que estan vivint, la seva pròpia frustració i la solitud en què es troben.

En aquest context, Pepe marxa cap a Alemanya, sense documentació, enlluernat per les meravelles que explica el seu amic sobre el país. Promeses de treball, molts diners amb rapidesa, llibertat sexual… Tot falòrnies, en el moment d’arribar s’adona que tot és una gran mentida.

La realitat: s’ha de treballar des de les cinc del matí fins al capvespre, dur a terme dues o tres feines, ser repatriat si no es té la documentació necessària, respondre a les expectatives que un mateix s’ha imposat, un món ple d’aparences, estalviar per… Podrem veure un reflex de la nostra societat actual. Hi ha molts paral·lelismes: l’enyorança, la solitud, la sensació de sentir-se perdut, els records dels elements més tòpics del propi país: la música, la dansa, el menjar…

A tot això s’hi ha d’afegir els mal anomenats sense papers. El protagonista arriba al surrealisme afirmant que no té la documentació necessària per treballar perquè s’ha oblidat els papers. Amb aquesta trampa el franquisme intentava negar una realitat: que molts espanyols marxaven indocumentats, il·legals, alhora que s’amagava l’explotació de mà d’obra barata. Un paral·lelisme vigent en l’actualitat.

Vente a Alemania, Pepe no és una pel·lícula per ser citada com a obra mestra, però sí que és un clàssic, malgrat restar ignorada per molts crítics i ser poc ressenyada en els llibres d’història del cinema espanyol. I cal tenir-la en compte, ja que Pepe i els seus companys representen la personificació d’un moment històric que no hem d’oblidar. Encara que l’escena final aboni els plantejaments del règim: Pepe torna a casa i continua amb la gran mentida, tot i que ell n’ha estat una víctima.

Un altre tipus d’immigrant, en aquest cas polític, seria el metge republicà exiliat que no ha tornat, ni tornarà, per motius molt diversos. Però el paper de l’exiliat sorprèn en aquesta mena de pel·lícula vinculada al règim. El metge té un paper discret però interessant. Critica el sistema polític, però estima la terra. És com una premonició del que ha d’esdevenir-se: la reconciliació, una reconciliació basada en l’economia i apel·lant a l’amor patri des de la mateixa dictadura.

Obejctius:

Oferir una nova perspectiva de les pel·lícules titllades d’“espanyolada” amb una visió més crítica, històrica i actual.

Observar quins elements o grups socials cohesionen la societat en aquell context històric de la dècada dels setanta a Espanya (els valors morals del règim dictatorial) i Alemanya (els diners, la modernitat i la llibertat sexual).

Recordar les condicions laborals i socials en què vivien molts espanyols emigrants, a la dècada dels setanta, a Alemanya i a altres països d’Europa.

Observar amb quines dificultats es troben els emigrants quan arriben: la llengua, els costums, els desenganys, falses esperances, documentació, habitatge…

Percebre la diversitat d’emigrants i de motius que hi ha per emigrar.

Analitzar per què l’emigrant, en moltes ocasions, mostra una imatge fantasiosa, opulenta, del lloc on treballa i no reflecteix la realitat.

Observar quin tractament reben els emigrants documentats i els indocumentats.

Potser heu vist per la tele un concert del grup Immigrasons, fan de la fusió sense etiquetes.

Us recomano que entreu en el seu web: http://www.immigrasons.com/ És un portal dedicat a diverses produccions artístiques que utilitzen la música com a mitjà per a apropar a les persones i les seves realitats culturals.

Diuen que “sense cap dubte, les migracions humanes són el gran tema del segle XXI“.

Seria bo anar a veure’ls en concert, llàstima que no n’han programat cap a la vora.

En el bloc d’un veí trobareu uns vídeos humorístics del programa argentí  ”Deportes en el recuerdo”, on es fa una crítica mordaç a la política del país llatinomaericà. No us els perdeu… Cliqueu a l’enllaç:

http://capitancanaya.blogspot.com/

Hola,

aquest és el bloc més intercultural de Torredembarra.  Anirem publicant articles amb opinions i notícies relacionats amb les diverses cultures que conviuen a Torredembarra. 

Parlarem de les nostres tradicions, de les noves tradicions adquirides, de les festes que cal celebrar, dels costums socials, de les dificultats de comunicació, etc.

Us animem a participar-hi!